Gir vaixell a Maó
Des del centre de Maó hi ha magnífiques vistes sobre el port (segons Andrea Doria, el millor port de la Mediterrània, juntament amb juny, juliol i agost).
Us deixo la maniobra de gir del vaixell Zurbarán, un dia de la setmana passada.
dissabte, 26 novembre 2011
Vol d’ocells
He estat uns dies a Menorca. Adjunto un vídeo d’ocells en vol, una tarda de la setmana passada. Enregistrat des de la Naveta des Tudons.
dijous, 10 novembre 2011
Montserrat Roig
M’afegeixo, tard, a l’homenatge que des de la xarxa s’ha fet a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort. Copio un fragment de Digues que m’estimes, encara que sigui mentida.
Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramàtic a l’Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d’Esther i els savis em deien que, l’obra, era un gran monument a la llengua literària, però jo no n’entenia ni un borrall. Hi feia el paper d’«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l’escenari tot cridant:
«- Glorificat toqueu maitines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»
I prou. Aleshroes seia en una butaca i esperava que l’assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava il·lusionat en veure que li representaven una obra. Venia moltes nits, a l’hora de l’assaig, i tambés seia en una butaca. Ens avorríem junts. Una nit, s’adonà que jo existia, i em va preguntar:
- I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
- No ho sé… M’agradaria escriure… potser.
Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, fa ver:
- Doncs miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri sempre ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d’antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!
Entrades relacionades
dimarts , 8 novembre 2011
Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4
A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.
En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.
L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.
Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).
En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!
Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.
Entrades relacionades
dilluns, 7 novembre 2011
Fer catúfols
Arran de les sínies, un terrissaire em va explicar fa uns anys d’on ve l’expressió fer catúfols.
Fer catúfols s’aplica a les persones grans quan els comencen a minvar les facultats mentals. Els catúfols de les sínies són tradicionalment cilíndrics, fets per tant amb torn, i no cal pas que siguin perfectament simètric ni ben fets. Per tant, tradicionalment els donaven a fer als terrissaires grans, que havien perdut l’agilitat a les mans.
Els continguts i opinions d'aquest bloc són de caràcter exclusivament personal, sense cap relació amb les meves activitats professionals. Estan subjectes a una Llicència de Creative Commons "Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual"