Escapada a Berlín
He aprofitat Sant Joan per fer una escapada a Berlín. Una ciutat protagonista de la història del segle XX, i que s’afanya per esborrar els més de 40 anys de divisió, la meitat traumàticament forçada per un mur.
Aquesta vegada he optat per anar sense pes: càmera réflex a casa, només la Lumix DMC FX-10 que vaig adquirir fa uns anys com a segona càmera per casos d’emergència i que fins ara havia fet servir molt poc. He agraït la lleugeresa, però m’ha costat avesar-me a enquadrar mirant per pantalla i al zoom motorizat. N’he fet una revisió molt ràpida, les veig prou correctes, però no té punt de comparació la facilitat de la réflex per fer fotografies amb poca llum o amb forts contrastos.
Quant a la ciutat: massa pels tres dies, i més si comptem que n0 m’ho havia preparat. M’ha costat situar-m’hi, he fet voltes per desconeixement i per mirar poc els mapes… i és que no es pot anar per Berlín com per Oviedo!
Un consell, si hi voleu anar, emporteu-vos una guia ben actualitzada. Aquest ha estat un dels problemes que he tingut, la que portava té ja força anys, i aquesta ciutat canvia molt de pressa.
Ah, certifico el que acabo de sentir a la ràdio: diumenge a la tarda molta gent al metro que anava a veure el partit de futbol femení Alemanya-Canadà que inaugurava el mundial; i als bars, gent mirant-lo!
Entrades relacionades
Vols i aeroports
Això de la seguretat aèria és plena d’arbitrarietats: el mateix equipatge de mà que a Barcelona va passar els controls sense cap problema (i també els havia passat en una sortida anterior) a Berlín han trobat que el pot de gel d’afaitar i el desodorant eren massa grans per un equipatge de cabina. Doncs els he deixat els dos pots (més avall explico per què), tot i que amablement m’han donat l’opció de facturar la petita maleta.
En canvi, a Barcelona demanen una identificació a tots els passatgers, i a Alemanya no me l’han demanada pas. Qui els entengui que els compri!
A l’anada em vaig imprimir les targetes d’embarcament, però a la tornada he fet facturació per móbil, i he pogut entrar als avions sense gaire problemes: només hagut d’ampliar el codi de punts bidimensional perquè fos reconegut per l’escànner. Els codis me’ls van enviar incrustats en un correu, i també com a annexos (un correu per cada vol).
L’aeroport de Tegel és distribuït: cada porta d’embarcament té els seus taulells de facturació i els seus controls de seguretat, i cada porta d’arribada les seves cintes de recollida d’equipatges. Tot molt a prop. I un concepte radicalment diferent al de la nova T1 de Barcelona: res d’espais comuns immensos (a vegades, fins i tot massa reduïts).
A la tornada, a Munich he hagut d’atravessar ben de pressa l’aeroport perquè m’ha quedat menys de mitja hora per fer el canvi. Sabia que tenia poc temps, i per això no volia facturar la maleta: en el cas extrem de perdre el vol de Munich fins a Barcelona, no volia que la maleta anés pel seu compte, encara que no hi portés res d’important.
Els quatre vols prou agradables: un Airbus 321 a l’anada (el mateix avió va fer Barcelona-Frankfurt i Frankfurt-Berlín) i a la tornada un A319 i un A320. A Frankfurt, com passa sovint, una mà de B 747 aparcats.
I, al final, una sorpresa: Lufthansa ens ha ofert diaris, a la tornada en castellà i també l’Ara. Suposo que és mèrit del Carles Capdevila i el seu equip, els ho agraeixo!
dissabte, 18 juny 2011
Philip Roth: Indignació
Philip Roth: Indignació (Indignation)
Traducció de Xavier Pàmies
RBA La Magrana, 2009
ISBN 978-84-9867-416-3
Valoració: 3
Marcus Messner és fill d’un carnisser kosher que estudia dret. Fa el primer any a una universitat prop de casa, però la tensa relació amb el seu pare, que de forma obsessiva i cada cop més pronunciada li està massa a sobre i vol conèixer en tot moment què fa i què deixa de fer, es matricula a una universitat d’Ohio, molt tradicional i conservadora.
Allí intenta concentrar-se al màxim en els seus estudis, que combina amb una feina a la cafeteria del campus, sense acabar de fer lligams amb cap grup d’estudiants ni d’esport de la universitat. Inicia una relació amb una estudiant, que esdevé força complicada.
La novel·la explica com, petites decisions o circumstàncies, poden tenir conseqüències imprevisibles, una espècie de teoria del caos (la papallona que aleteja a Pequín…) portat als fets de la vida.
Entrades relacionades
Philip Roth: Pastoral americana
Philip Roth: Pastoral americana (American Pastoral)
Traducció de Xavier Pàmies
RBA La Magrana, setembre del 2010
ISBN 978-84-8264-995-5
Valoració: 4
El Suec és el sobrenom de Seymour Irving Levov, esportista brillant en la joventut, fill d’un pròsper fabricant de guants establert a Newark. Amb el temps Seymour agafa les regnes del negoci familiar, i es casa amb una Miss Nova Jersey, i tenen una filla.
Són tots els ingredients per a una vida pròspera segons els estàndards del somni americà. Però el somni s’estronca quan, amb setze anys, en plena guerra del Vietnam, Merry, la filla, es radicalitza i rebel·la políticament fins al punt d’esdevenir una terrorista que fa explotar una bomba a l’edifici de correus del poble, arran de la qual mor una persona. La noia fuig de casa i pel pare comença el calvari de trencar-se el cap una i una altra vegada buscant la causa d’aquest comportament: si vam fallar en això, si havíem d’haver fet allò altre, si vam equivocar-nos en… La bomba que posà la Merry va condicionar tota la vida del Suec, una persona obsessionada pel deure que no entén com, després d’haver fet tot el que calia fer, els resultats no són els esperats.
Amb aquest fil conductor, l’autor passa revista a la vida de Seymour i la seva dona i, alhora, a la història de bona part del segle XX dels Estats Units de Nord-Amèrica.
És un llibre llarg, una mica massa (sobretot la part final), que va guanyar el premi Pulitzer. La traducció té algun lapsus (parla de guerra de successió en comptes de guerra de secessió).
Entrades relacionades
dijous, 16 juny 2011
Eclipsi de lluna des del pont del petroli
Aquest vespre he anat al pont del petroli a veure l’eclipsi de lluna. Hi havia força gent, i hem estat ben bé tres quarts d’hora esperant veure alguna cosa. A poc a poc hem anat intuïnt primer i veient de forma clara després la lluna eclipsada, amb el promès to vermellós.
En deixo unes fotografies, i també un parell del litoral del barcelonès. Tècnicament gens fàcil: m’han sortit exposicions d’entre cinc i vuit segons, amb una mica de vent sobretot al principi. Em queda fer-ne una millor tria, però ja és prou tard!
Els continguts i opinions d'aquest bloc són de caràcter exclusivament personal, sense cap relació amb les meves activitats professionals. Estan subjectes a una Llicència de Creative Commons "Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual"