Un xic de llum

Haruki Murakami: 1Q84, llibres 1 i 2 (1Q84 ichi-kyû-hachi-yon)
Traducció al català de Jordi Mas López
Editorial Empúries, 2011
ISBN 978-84-9787-686-5
Valoració: 3

L’Aomame (escrit amb els caràcters de verd i de mongeta) és una fisioterapeuta i monitora en un gimnàs, que mata maltractadors de dones. La seva vida transcorre paral·lela a la de Tengo Kawana, un escriptor novell que encara no ha publicat cap llibre i professor de matemàtiques en una acadèmia. Tots dos ronden la trentena i són solters.

La noia es queda atrapada en un embús de trànsit a una autopista quan es dirigeix a matar un home. El taxista que la porta li suggereix de deixar la via per una escala d’emergència, però l’adverteix que si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés… no ho sé, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Ella baixa per l’escala i arriba a temps per matar l’home; a partir d’aquest moment, però, veurà alguns petits canvis al seu entorn.

Mentrestant, en Tengo rep l’encàrrec de reescriure la novel·la d’una noia jove, per polir-ne l’estil, però quedant-ne al marge.

A partir d’aquest moment a les vides dels dos personatges s’esdevenen alguns fets imprevistos, mentre ells creuen que en perden el contro, com si estessin regides per poderoses, inexplicables i fosques forces.

És una novel·la fantàstica, que transporta el lector a un entorn irreal (tot i que de realitat només n’hi ha una). En algun moment m’ha confós, i he pensat que la història de l’Aomame (el llibre dedica un capítol a cada personatge, alternativament) havia estat escrita per en Tengo, o que la història de l’Aomame és la que havia escrit la noia jove… però no.

Ha estat el meu primer Murakami, comprat i llegit sense referències prèvies (vaig comprar el llibre una mica abans de Sant Jordi), i sóc una mica crític. M’ha deixat una mica desconcertat, i esperava un altre tipus de desenllaç (en línia amb el que he dit en el paràgraf anterior). El recomano només si us agraden les històries fantàstiques i us conformeu a acabar el llibre sense entendre del tot el món que s’inventa.

PS: El llibre té una tercera part, que sortirà a finals d’any en català; potser és per això que m’han quedat punts inexplicats. Des del punt de vista pràctic, sort que no l’han posat amb el primer i segon, perquè aquests dos ja són gairebé vuit-centes pàgines i el volum seria físicament inaguantable.