Lluís-Anton Baulenas: El nas de Mussolini
Lluís-Anton Baulenas: El nas de Mussolini
Proa, febrer del 2009
ISBN: 978-84-8437-542-5
Valoració: 3
Berta Panatis és una militant comunista durant la dictadura de Primo de Rivera, convençuda de la necessitat de la lluita de classes violenta. Rep l’encàrrec de matar el dictador, i per això planta Barcelona, i amb el seu pare se’n va a un poble del Ripollès, a esperar les ordres definitives per a executar el magnicidi.
Però les ordres no arriben. Al principi pare i filla viuen dels diners que els ha proporcionat el partit, però a mida que passa el temps la seva situció esdevé miserable, i tampoc s’acaben d’integrar mai al poble: l’espera es converteix en una angoixa, però els ideals romanen.
Sense conèixer a fons la història, m’aventuro a dir que està ben ambientada, que recull la tensió de classes (treballadors versus empresaris) de principis del segle XX a Espanya, que també va ser font d’importants conflictes durant la Segona República.
No havia llegit mai cap novel·la de Lluís-Anton Baulenas, i aquesta m’ha atrapat força. És premi Sant Jordi de l’any 2008; la recomano, però no li veig tants de mèrits com per tenir un premi literari. És clar que no sé amb què ho van comparar.
dimecres, 24 juny 2009
idCat
Un comentari de Ferran Falcó sobre el salt tecnològic que l’equip de govern impulsa a l’Ajuntament de Badalona em porta a una reflexió: per què les administracions catalanes s’han embolicat a crear un Agència Catalana de Certificació, i uns certificats “nostres”, els idCat?
No li vegi cap sentit a no voler fer servir els de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, i el mateix Documento Nacional de Identidad. D’acord, són emesos per tercers, però quin és el problema?
Per mi crear els idCat i l’Agència Catalana de Certificació són una manera com una altra de malgastar. Seria molt millor haver gastat fins a l’últim d’aquests cèntims a impulsar l’ús de les tecnologies als diferents àmbits de l’administració. Això ens farà guanyar competitivitat (que no n’anem gens sobrats). Tenir una agència pròpia, no ho crec. A no ser que les agències estatals siguin un veritable desastre… però a mi em van ver el DNI en 15 minuts. I tots en tindrem, tard o d’hora, de DNI electrònic.
dimarts , 23 juny 2009
Aigua de l’Aragón a Saragossa
Llegeixo a El Heraldo de Aragón que aquesta setmana s’ha posat en funcionament el sistema de canalitzacions i obres diverses d’enginyeria per portar aigua del riu Aragón (més concretament, des de l’embassament de Yesa) fins a la ciutat de Saragossa, uns 150 Km més al sud.
No era des d’Aragó mateix que s’oposaven rotundament que es fes servir aigua de l’Ebre per abastir Barcelona? No era això una declaració de principis del tipus “transvassaments d’aigua, no”?
Parlo des del desconeixement més profund de la legislació i de política hídrica. Però no deixa de xocar-me.
No sé si és l’habitual, però aquests dies l’embassament de Yesa té un color d’aigua blau turquesa realment espectacular. Al llarg d’aquesta setmana en posaré alguna fotografia.
26/7/2009: Heus ací la fotografia, feta a quarts de quatre de la tarda del 22 de juny:
-
- Embassament de Yesa, juny 2009
Entrades relacionades
Original castellà o traducció catalana?
Sempre em costa decidir-me davant un llibre originalment escrit en castellà i del qual hi ha traducció al català:
- Si agafo la versió castellana em sembla que llegiré el text més fidel al que l’autor ha escrit.
- Tendeixo, però, a agafar la versió catalana, essencialment per militància; amb els meus 19,30 € que val el llibre poso el granet de sorra per manifestar que m’importa l’edició en català.
Això m’ha passat en 2 llibres, que recordi: L’església del mar, d’Idelfonso Falcones, i Un món groc, d’Albert Espinosa. El primer em vaig penedir una mica de llegir-lo en català. En general, però, tendiré a comprar-los en castellà, i que els traductors esmercin els seus esforços a traduir-nos altres obres!
Per reblar el clau, i contràriament al que acabo de manifestar: fa uns mesos vaig comprar Cent anys de solitud, sí, la traducció de Cien años de soledad que va fer Avel·lí Artís-Gener. Ell ho considerava un signe de normalitat. Val a dir que ja l’he llegit en castellà, i que me’l reservo per a una relectura.
Entrades relacionades
dilluns, 22 juny 2009
Albert Espinosa: un món groc
Albert Espinosa: Un món groc (El mundo amarillo)
Traducció d’Anna Jolis Olvé
Debolsillo, març 2009
ISBN 978-84-8346-908-8
Valoració: 3
El llibre exposa la particular visió del món d’Albert Espinosa, actor, director i guionista, de formació tècnica. L’autor va patir un càncer entre els 14 i els 24 anys, i en aquest llibre groc (potser ell preferiria que fos una llibreta) ens exposa tota la teoria que rodeja el que en denomina els grocs de cadascú. Entén per groc una persona que es queda en un punt intermig entre els amics i les parelles: hi tens contacte físic (no sexual), pots dormir amb ells, i les converses que hi mantens et marquen definitivament.
Abans d’exposar la seva teoria sobre els grocs, Albert Espinosa dóna una sèrie de consells per anar per la vida. No arriba a l’autoajuda, però s’hi acosta… De fet en dóna 23, número que (més endavant) explica que, per ell, té propietats gairebé cosmològiques.
L’interessant del llibre és l’optimisme que desprèn, no li ho pot negar ningú, uns certs tocs d’humor, i moltes ganes de viure.
Els continguts i opinions d'aquest bloc són de caràcter exclusivament personal, sense cap relació amb les meves activitats professionals. Estan subjectes a una Llicència de Creative Commons "Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual"