Un xic de llum

E. L. Doctorow: Ragtime
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
Edicions de 1984, setembre del 2008
ISBN 978-84-92440-08-5
Valoració: 4

Còctel de personatges històrics de l’Amèrica del Nord de principis del segle XX (el financer J. Pierpont Morgan, el fabricant de cotxes Henry Ford, el mag Houdini, l’anarquista Emma Goldman) amb gent desconeguda, com una família benestant i un artista vidu i desconsolat que viu amb la seva filla.

Doctorow se les enginya perquè les vides de tots aquests personatges tinguin punts de contacte, i ho fa amb una prosa senzilla i fresca, que reflecteix el clima sociològic, tecnològic i econòmic del tombant de segle, des del racisme i les rígides convencions morals fins a la producció en cadena dels automòbils.

Recomano anar a veure La vida por delante, amb Concha Velasco i Rubèn de Eguía com a protagonistes, i direcció de Josep Maria Pou, al Goya.

Concha Velasco encarna una antiga prostituta jueva, ara ja gran, que es dedica a cuidar fills d’altres prostitutes a París. Rubèn de Eguía és un d’ells, ja adolescent, fill d’un musulmà, i educat en aquesta religió, i és qui narra la història. Entre ells hi ha una relació especialment tendra i intensa, i es plantegen temes tan actuals com l’eutenàsia o la tolerància entre cultures i religions. Pel meu gust al text li sobren uns 10 o 15 dels minuts centrals.

L’actuació d’ambdós protagonistes és excepcional.

A Astorga i León hi ha dos edificis creats per Antoni Gaudí: el palau episcopal i la casa Botines (actual seu central de Caja España), a la façana de la qual hi ha un inequívoc Sant Jordi (vaja, no crec que ningú el confongui amb el Cid Campeador, per exemple).

Un Sant Jordi a la profunda Castella, doncs!

Actualització 26/04: Un parell de dies després de publicar l’apunt he sabut que el 23 d’abril és el Dia d’Aragó (la creu de Sant Jordi forma part de l’escut d’Aragó), i festiu a Castilla y León, en commemoració de la batalla de Villalar (1521) (celebració, doncs, per motius diferents a la del santoral).

He avançat les compres de Sant Jordi.

Els llibres d’aquest any són:

• No m’ho crec, de Joan Majó. Una visió sobre la crisi econòmica actual i què hem de fer per sortir-ne.
• La mort i la primavera, la novel·la que Mercè Rodoreda va escriure i revisar al llarg de més de vint anys, i que no va publicar mai.
• Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt. Vull llegir un altre llibre d’aquesta autora, Elegia per un americà em va deixar una mica desconcertat.

Avui és previst que s’obri la inscripció per a participar a El joc de Badalona, un joc de preguntes sobre la ciutat.

Més informació a Badalona bitàcola, i també a l’edició badalonina de Vilaweb.

Siri Hustvedt: Elegia per un americà (The Sorrows of an American)
Traducció de Ferran Ràfols
Editorial Empúries, gener del 2009, primera edició
ISBN 978-84-9787-389-5
Valoració: 3

Erik Davidsen és un psiquiatre divorciat que viu i treballa a la ciutat de New York. El seu pare, mort recentment, havia escrit un diari que ell repassa. Amb la seva germana, la dona d’un important escriptor també mort, investiguen un fet desconegut de la vida del pare. Alhora la germana té un problema relacionat amb seu difunt marit, i la veïna del metge té també una relació estranya amb un home que gairebé l’assetja. Sumeu-hi diversos episodis de la vida professional del metge, que explica algunes de les sessions de psicoanàlisi i tractaments dels seus pacients.

Tots aquests fils argumentals, però, semblen anecdòtics. Em costa trobar exactament el fons del llibre. Segur que hi ajuda el fet que l’he pres i deixat (és a dir, l’he llegit amb intermitències), i que alguns fragments (d’interpretació de somnis, per exemple) els he llegits molt ràpid. Si fem cas a la contraportada “explora amb profunditat la solitud de l’individu, el desmembrament de la família i el desamor”. No ho negaré, però no hauria arribat a aquesta conclusió jo sol.

Google Translator tradueix a l’anglès el principi de la nota final de l’apunt anterior així:

If anyone reading this list is not in English language, but with the help of a translator…

I precisament he afegit la nota perquè s’entengués si algú ho llegia en un altre idioma; d’on treu això de “is not in English language”? Traduint al francès, alemany, italià i polonès fa el mateix (no sé tots aquests idiomes, però es dedueix). Al castellà ho fa bé.

La meva cultura enològica és nul·la; amb prou feines sé que el vi rosat no és barreja de blanc i negre, i que dos “vins” fan quaranta (*), com deia el pare, referit als presumptes efectes que les barreges de vins tenen sobre l’organisme humà.

Aquesta setmana he tastat un vi negre que he trobat diferent, que al primer glop m’ha causat certa impressió, tot i que no sé dir pas per què. Era un Arzuaga Crianza del 2005, denominació d’origen Ribera del Duero.

Senzillament, m’ha agradat i en deixo constància.

——————–

(*) Per si algú llegeix aquest apunt en idioma no català, sinó amb l’ajut d’un traductor… És un joc de paraules, aprofitant que els plurals de vi i vint es pronuncien igual.

En un lloc tan seriós com el claustre romànic de Santo Domingo de Silos (Castilla-León) hi ha això:

Em sembla una extraordinària broma del creador del recinte! Lloc que, per cert, val molt la pena de visitar, aquest claustre és una meravella.

Una petita volta per Castella, per llocs eminentment turístics (León, Burgos). Em sorprèn veure que hi ha botigues que encara tenen diapositives dels monuments. Descolorides, en això no ha canviat res. I em pregunto: en compra algú?

No vull dir que el cel·luloide estigui mort. A mi mateix m’ha sabut greu alguna vegada haver venut la càmera analògica. Però si es volen tenir imatges d’algun monument i no vols/pots/saps fer-te-les tu mateix, és molt millor comprar algun llibre i, si cal, escannejar-lo.