Jesús Moncada: La galeria de les estàtues
Editorial La magrana
ISBN 84-8264-504-8
Valoració: 5
Segona novel·la de Jesús Moncada (escrita el 1992); recull essencialment uns deu dies del final de novembre i principi de desembre del 1957, emmarcats per tant a la Catalunya franquista. Centrat en una dotzena de personatges l’autor ens narra uns fets realment senzills (el que passa en aquests deu dies es pot escriure en una pàgina), però per trobar l’explicació dels quals cal remuntar-se força anys enrere.
I és en aquesta memòria de fets anteriors que Jesús Moncada munta un bon trencaclosques de situacions i coincidències, algunes de les quals són absolutament inesperades i impensables (no hi ha pistes per a esbrinar-ho). Tampoc cal; és suficient (i necessari!) gaudir de la lectura, pàgina rere pàgina.
Per mi li sobren unes cinquanta pàgines (i no pas les del final!). Li costa una mica massa entrar en matèria, les intencions de l’autor (mostrar que la tria de personatges no és casual, que tots tindran un paper tard o d’hora, i que estan més o menys relacionats per diferents fets anteriors als centrals de l’obra) no s’intueixen fins molt avançada la lectura.
Em sembla que és la més fluixa de les tres novel·les de Moncada. No em malinterpreteu, però: la recomano absolutament!
Jostein Gaarder: Maya (Maya)
Traducció al català d’Anne-Lise Cloetta i Anna Casassas
Editorial Empúries
ISBN 84-7596-724-8
Valoració: 2
Intent fallit de novel·la cosmològica (a la mateixa portada ja diu que és una Novel·la sobre la història de l’univers.
S’hi barregen fantasies personals amb un discurs ecologista, problemes íntims amb una crítica a la humanocentricitat, en un intent no reeixit de fer una novel·la completa i sòlida.
Li reconec certs mèrits (la conversa amb un gecònid, un rèptil sense especificar del subordre dels saures, entre els quals destaca el dragó comú), però està allargassat, l’autor n’abusa. També es fan pesats els diàlegs entre el José i la Maya, dos dels personatges; potser m’ha faltat paciència per entendre’n el contingut.
Un altre dels recursos és certa confusió entre ficció i realitat, que acaba essent, per mi, una petita presa de pèl.
En resum, poc engrescador.
Jesús Moncada: Estremida memòria
Edicions 62
ISBN 84-297-5513-6
Valoració: 5
Tercera nove?la (cronològicament parlant) de Jesús Moncada, aquesta plenament dins del denominat mite de Mequinensa, i segona en el meu ordre de lectura.
El llibre narra, un segle després dels esdeveniments, un cruel assalt, un acte de bandolerisme del segle XIX, i l’efecte que aquest fet té sobre els diferents estaments socials del poble, les famílies de les víctimes, les dels assaltants, les autoritats; en uns casos, generant rancúnies que perduraran durant generacions.
Magistralment escrita, dosifica i combina el misteri arrencant l’acció en un moment cronològicament final de la història, a partir del qual un bon munt de persones recorden diverses parts dels fets, donant lloc i joc a un harmoniós, complet i sòlid trenca-closques de personatges, situacions, fets i records.
Per reblar el clau hi ha unes notes en forma de cartes que un amic del narrador escriu al final de cada capítol, i que proporcionen una visió complementària al fil principal.
Em reafirmo en el que he escrit en algun altre lloc: si Jesús Moncada hagués escrit en alguna altra llengua aquest llibre seria reconegut internacionalment. Llegir-lo ha estat un autèntic plaer, i el poso a la llista dels que mereixen una segona lectura. També ha tingut un efecte pervers en el meu estat d’ànim: alguna vegada m’havia passat pel cap intentar d’escriure una nove?la; després de llegir aquesta em sento incapaç de crear una obra mínimament digna.
