Kent Haruf: Eventide
Publicat per Alfret A. Knopf
ISBN 0-375-41158-5
Valoració: 4
Sequela de Plainsong, de la qual pren alguns personatges (els germans McPheron, la noia, que ara té un paper secundari) i també l’escenari (el mateix poble).
L’acció té lloc en un poble rural de l’interior dels Estats Units, on diverses famílies atípiques i socialment desestructurades (els dos germans ja grans, un matrimoni força inadaptat amb dos fills i una filla de la dona amb la qual no poden tenir contacte i que surt endavant com pot gràcies als ajuts socials, una dona amb dues nenes abandonada pel marit, un noi pre-adolescent que viu amb el seu avi, del qual té cura) interaccionen gràcies a diversos fets, alguns especialment desgraciats, altres més feliços.
Tres de les quatre famílies s’enfronten a adversitats importants; unes se’n surten, d’altres semblen marcades per un determinisme inexorable. De fet hi ha contrastos importants entre diversos personatges, que reaccionen de forma diferent en situacions anàlogues.
Novament trobem un detallisme extrem a la narració; des d’aquest punt de vista segueix l’estil de l’autor. Però té menys força narrativa que Plainsong, i és més dramatisme, deixant un regust una mica amarg. Hi ha un parell d’episodis molt durs de violència física i verbal (crec que es podia aconseguir el mateix resultat fent la narració una mica menys crua; tots sabem que la vida pot ser molt dura, però hi ha detalls que l’autor es podria haver estalviat); per tot això recomano la lectura amb prudència.
Gabriel García Márquez: Cien años de soledad
Ediciones Cátedra
ISBN 84-376-0494-X
Valoració: 5
Aquesta obra no necessita pas presentació: ha estat catalogada com la novel·la del segle XX més important en espanyol, i l’autor és absolutament conegut arreu del món.
Vaig llegir força GGC quan li van concedir el Premi Nobel, el 1982. Recordo El coronel no tiene quien le escriba i Crónica de una muerte anunciada, i potser en vaig llegir algun altre.
L’edició que he llegit té notes literàries a peu de pàgina (a càrrec de Jacques Joset). Si bé al principi m’han molestat bastant (m’ha semblat que em distreien), més endavant m’han fet adonar més de la complexitat de l’obra, les múltiples lectures que pot tenir (des de la lectura “senzilla” corresponent a la història dels Buendía, fins al denominat “temps circular” on alfa i omega conflueixen, com s’esdevé en tantes situacions de la vida). També es pot llegir en clau de protesta pels colonialismes salvatges o les dictadures.
Havia començat aquest llibre dues o tres vegades al llarg dels darrers anys, quedant-me sempre més o menys al mateix punt. Aquesta vegada l’he acabat. És una novel·la densa, polièdrica, complexa; per aclarir-se en els noms de la nissaga Buendía cal un arbre genealògic; el vocabulari és ple de localismes. Amb això vull dir que potser no és la lectura més planera possible.
Un company de la feina em va dir que havia llegit el llibre catorze vegades. Jo no crec pas que hi arribi, però sí tinc clar que d’aquí a uns quants anys hi tornaré. M’ha costat entrar a l’obra, però finalment n’he gaudit amb intensitat.
