Avel·lí Artís-Gener: Paraules d’Opòton el vell
Avel·lí Artís-Gener: Paraules d’Opòton el vell
Edicions 62
ISBN 84-297-4681-1
Valoració: 5
Situem-nos a l’any 1486 -abans, per tant, que Colom arribés a Amèrica- i suposem que és a l’inrevés, que els americans -els asteques, en aquest cas- surten a buscar el seu Déu Quetzalcoatl i, dalt de sis canoes amb rems, arriben a Galícia.
Aquesta novel·la és presentada per l’Avel·lí Artís-Gener com un manuscrit antic fet per un dels participants d’aquest viatge, del qual el mateix Artís-Gener es presenta com a traductor. I com a manuscrit antic hi deixa tot de frases entortolligades, inacabables, amb una sintaxi i puntuacions particulars, ideades pel mateix autor, òbviament. Si hi afegiu algunes notes impagables a peu de pàgina (serien habitualment “notes del traductor”), ja tenim tots els ingredients perquè la versemblança amb un possible manuscrit sigui gairebé total.
Al llarg de la novel·la el suposat cronista de fet va aprenent l’ofici: Si al principi la lectura és força feixuga, a mida que els capítols avancen la prosa esdevé més àgil.
El que més m’agradat del llibre són aquests dos aspectes, que denoten un domini del llenguatge que l’autor ja va demostrar en incomptables ocasions (no us perdeu els dos primers volums de les seves memòries Viure i veure, és una crònica de la Segona República i la Guerra Civil des del cantó republicà, ara sí en una fluïda prosa). I té acudits característics de l’autor, algun dels quals m’ha fet petar de riure: el nom de sususes per a les dones de Galícia (cal llegir-ho en el context), el paràgraf on explica qui és el Tantomontamontatanto (i la seva dona, és clar) i el fet que a Galícia inflen la música.
